Alejandro Marín Picó

A Alejandro Marín “SABIA” (que li díen així perquè venia de Xàbia)

La FESTA va ser molt important per a ell…
… i ell ha segut i serà sempre, molt gran per a la FESTA.

Hi ha persones que deixen empremta, persones que aconsegueixen que el seu record en el món de la Festa perdure per sempre, Alejandro Marín és sens dubte una d’aquestes figures senyeres del món fester, de les que en neixen poques en cada generació i a la que recordarem amb especial estima tots els que hi hem tingut la sort de conviure amb ell.
Ens serà impossible no veure’l, no recordar-lo en cada moment, en cada cantó, en cada acte, després de tants anys, completament uniformat i bonegant als joves de la comparsa que tant estimava si no portaven el trage perfecte amb tots els complements. I més en les properes festes de setembre en les que, novament, una néta de Sabia, serà l’abanderada dels Mozárabes, com abans un altra va ser la dels Guerreros, i molt temps abans encara també les seves dos filles. Després de tota una vida entregada generosament a fer gran la Festa, perquè Alejandro vivia la festa tot l’any, sa casa era com un casal fester, ple de fotos i records.
Cal afegir de seguida que la grandesa de Alejandro Marín com a Fester (amb majúscules), el seu exemple, no és només patrimoni de la nostra comparsa de Guerreros a la que ell es va incorporar en 1958. Sabia ha segut molt volgut per festers de totes les comparses, mores i cristianes perquè vivia com si fos pròpia l’alegria de totes les abanderades i capitans. A molts ens acompanyarà sempre el record de veure’l en el cantó de Colometa aplaudint emocionat a totes les famílies que estrenaven càrrec, i molt més com no, quan el seu fill Alejandro va ser el capità cristià. En quin orgull i amb quina emoció baixava pel carrer Les Eres.
Però els grans festers no es fan només en els actes principals de la Festa i eixa és la lliçó més important que Alejandro ens ha deixat. Ell vivia, es preocupava i al mateix temps disfrutava i feia disfrutar als altres, en les reunions de comparsa, organitzant la furrielería, muntant i desmuntant el zoco de festes, etc., hi han escenes poc conegudes però molt definitòries de la seva altura festera, només caldria recordar-lo fent la diana del segon dia, ell soles amb la banda de música pels carrers del poble, absolutament feliç.

Perduraran per sempre les imatges de Savia amb en seu benvolgut i recordat Chau disparant el COP de 1978, la primera volta que el Lleó de Armas Tomás, un altre gran personatge fester molt i gran amic dels dos, va vindre a Ibi per interpretar la seva simfonia de trons, i tants i tants altres records màgics viscuts amb ell.
Per tot això i molt més que no cap en aquestes pàgines va ser nominat amb justícia Fester d’Honor i va rebre també el que per ell va ser sens dubte el més gran honor possible: ser capità cristià per la comparsa de Guerreros en l’any 2000. El que és menys conegut és el fet, que encara fa més gran la seva figura, de què quan l’any anterior la comparsa va crear una comissió amb l’encàrrec de traure capità hi havia dos candidats, Alejandro Marin i Ramon Mariel, un altre Guerrero amb majúscules, i cada un d’ells en un gest de sincera generositat volia que fora l’altre, van fer falta uns quants soparets per a què es posaren d’acord… amb moltes anècdotes que els qui ho van viure guarden en el seu record com un gran tresor.
Com no podia ser d’un altra forma, tota la comparsa es va bolcar en l’acompanyament de Alejandro i ell va viure aquelles festes molt intensament, però no només l’acte del Passeig, tanta era la passió amb què vivia els actes, que una ferida que li va fer en el genoll la guia disparada per l’arcabús del capità moro només començar l’encare, no el va afectar el més mínim per a culminar l’acte i totes les festes d’aquell any tan especial per ell, en el que la comparsa Guerreros va voler tornar-li un poc de tant que ell ens havia donat a nosaltres.
Passió, il•lusió, sentiment, paraules que sens queden curtes per a descriure com era Alejandro, no hi ha paraules suficients per expressar el que el seu cor sentia per la festa i per la comparsa, però ell ens ho va voler dir, expressat en el seu últim desig, anar-se’n d’aquesta vida, vestit en el trage de la seva estimada comparsa de Guerreros.
Acabem amb unes emocionades paraules que li va escriure un component de la comparsa, que bé podríem subscriure qualsevol dels qui vam tenir la sort de conviure amb una gran persona a la qual recordarem per sempre…

Ara que te n’has anat…
… veig que sí que anava en serio el que el teu net li deia al meu fill: “M’auelo diu que d’esta no ix”, sembla que tu ho sabies però jo encara no m’ho crec, i com no t’ha pogut dir adéu, ací estic escrivint-te, com si parlarem, com ho hem fet tantes voltes.
Ara que te n’has anat…
… estimo com un tresor tots els records, que ara en tornen a la meva memòria. Recorde les teves enormes mans en la meva cara de sagal bord, primer per a castigar amb dos “bofetaes” una “gamberrà” de xiquet i després per a donar-me una abraçada i un bes sincer que definia una relació d’estima que ja durarà tota la vida.
Però sobretot, ara que te n’has anat…
… comprenc el que em deien els teus ulls (tu ja ho sabies), el dia del passeig del 2013, quan es contava que no podria estar totes les festes, recorde aquell moment màgic i plore, i això em fa recordar les voltes que t’he vist plorar, i encara plore més, perquè comprenc més que mai, que les teves llàgrimes sempre són d’alegria per l’alegria dels demés, eixa és la gran lliçó que ens deixes.
Au ves..,
… descansa en la tia Teresa que ja fa temps que t’espera, i quan veges a Chau, Saoro Bota, Rafelo i els altres Guerrers del Cel, aneu arreglant el Mesón, allí ens tornarem a vorer algun dia…, … si Déu vol.

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies ACEPTAR

Aviso de cookies